CIUTADELLA: Ciutadella pot enorgullir-se d'una fundació antiquíssima. El bisbe Sever, a la seva famosa carta encíclica (418), ens diu: "Hi ha fundades en l'illa dues petites poblacions, a les quals els púnics donaren nom segons la seva situació: Jammona mira al ponent..." Però nosaltres opinam que l'establiment semític se superposà a un poblat talaiòtic ja existent. Després del 123 a. C., data en la qual Quintus Cecilius Metellus conquerí les Balears per a Roma, Jammona va ser una població petita, possiblement de caràcter militar, un "parvum oppidum". La zona delimitada pel passeig de Sant Nicolau i el Camí de baix ha produït troballes abundants -mosaics, sepultures, ceràmica i petites peces de metall-. Ben prest, Ciutadella fou municipi romà, el "Municipium Flavium Iamontarum", un dels del de l'illa, i seu episcopal una vegada cristianitzat -coneixem Sever, que regia com a bisbe no sols la nostra ciutat sinó també tota l'illa; i Macari, que el 484 va ser cridat a Cartago pel rei arrià Hunneric-.
La nostra ciutat, com tota l'illa, fou sotmesa pel poder dels vàndals i, posteriorment, incorporada a l'Imperi bizantí (534). Però sembla que, amb el temps, Menorca gaudí d'una quasi total independència. Des de finals del segle VII els musulmans començaren a devastar-la amb repetides ràtzies, encara que l'ocupació total va retardar-se fins al començament del segle X.
Durant la dominació musulmana, l'antiga Jammona era la Medina Menurca, la capital de l'illa, on residia el moixerif -recordin el carrer del Palau que encara avui rememora el lloc on hi havia l'edifici-.
Comptava amb un recinte emmurallat o qasr, una mesquita major -actualment el seu lloc és ocupat per la catedral; el minaret fou convertit en campanar- i altres de secundaris, cementiris, etc. Era l'única població de certa importància de Menurca. Després d'un període de vassallatge (1231-1287) en què l'illa prosperà econòmicament, culturalment i demogràficament, va ser conquerida pel rei Alfons III el Liberal, ara fa 701 anys. Poc quedà de la cultura musulmana -alguns topònims, tècniques constructives i ceràmiques-. La població va ser venuda com a esclava i la terra va ser poblada de "bona gent catalana" -Muntaner-.
Alfons III confirmà la condició de capital a la ja catalana Ciutadella de Menorca, on s'establiren els tribunals de la governació, del reial patrimoni i de la batlia general, i hi fixaren la seva residència el governador, el paborde -màxima jerarquia eclesiàstica de l'illa- i els cavallers. L'organitzador dels aspectes més importants de la vida menorquina fou Jaume II de Mallorca: establí el sistema de defensa -les cavalleries-, el sistema parroquial -pariatge-, la circulació monetària, etc. Tot això el 1301.
Les lluites dinàstiques entre la casa d'Aragó i la de Mallorca, sota la qual Menorca visqué a partir de 1298, produïren la conquesta de les Balears per Pere IV el Cerimoniós. Durant gran part de l'edat mitjana, la Universitat de Ciutadella -entitat municipal d'amplis poders- va ser l'única de l'illa i, quan el segle XIV sorgiren les poblacions foranes, mantigué la seva supremacia. La regien 4 jurats -un de cada estament- i 10 consellers. Malgrat la seva debilitat demogràfica -mai passà, fins al segle XVI, dels 3.500 habitants-, Ciutadella representava la meitat de la població insular. La nostra ciutat patí la pesta de 1348, les violències antijueves de 1291, dues guerres civils al segle XV i una quasi permanent tensió entre els estaments privilegiats i els més desfavorits per una banda; i entre la capital i la resta de l'illa per l'altra. Quan es recuperava de tot això, el 1558 protagonitzà la gesta més heroica de la seva atzarosa història: una poderosa armada turca, composta de 140 naus, amb 15.000 guerrers, posà setge durant vuit dies a la ciutat, que només comptava amb pocs centenars d'homes per defensar-se. La resistència va ser aferrisada però inútil. Tots els ciutadellencs -3.099- que sobrevisqueren a la desfeta foren portats com a esclaus de Turquia junt amb molts de naturals d'altres poblacions de l'illa -fins arribar a 3.452-. Ben pocs en tornaren. Encara avui, cada 9 de juliol, commemoram "s'any de sa desgràcia" amb un solemne acte on es llegeix l'Acta de Constantinoble, que descriu els fets.
La ciutat s'ha de reconstruir sobre les ruïnes: cases i esglésies, muralles i convents es van reedificant al ritme intermitent que marcaven les grans dificultats econòmiques.
El segle XVII va ser de maduresa per a la capital illenca: s'edifiquen esglésies, com la del Sant Crist dels paraires; convents, com el de Socors; palaus de famílies de cavallers que s'anaven enriquint per una política de matrimonis i herències; es concedeixen els primers títols nobiliaris; s'acaben les muralles, etc. No hi manquen, tampoc, crisis demogràfiques, com la pesta de 1652, que produí centenars de morts, perills de pirates, conflictes entre la Universitat i els governadors, plagues de rates o llagosts, secades prolongades, bandolerisme, etc.
El domini de la Corona espanyola acabà el 1708, any en què una esquadra anglesa ocupà l'illa pretesament en nom de l'arxiduc Carles d'Àustria. El tractat d'Utretch de 1713 consolidà l'ocupació britànica que significà per Ciutadella la pèrdua de la capitalitat quan, el febrer de 1722, Richard Kane traslladà a Maó els tribunals i les oficines del govern, encara que els ciutadellencs defensaren, fins ben entrat el segle XIX, la seva condició de capital. La dominació francesa (1756-1763) produí un corrent cultural de molta importància i obrí molts esperits a les idees imperants a Europa. L'etapa de domini espanyol que succeí a la segona dominació anglesa farà possible realitzar un antic desig de Ciutadella: reerigir el bisbat propi (1795). El caràcter de ciutat episcopal és ben visible a la nostra població, i aquí convé recordar un consell que donava Unamuno a un amic seu: "No deixeu de visitar les petites ciutats que no són capital de província i tenen bisbat; són totes interessantíssimes".
El segle XIX significà el despertar: Ciutadella passà de ser una ciutat eminentment agrícola, encotillada per les muralles, amb carrers estrets, a ser una població d'amples carrers que s'expandiren a partir de la contramurada. Tenia una economia ja industrial, fruit de la implantació de la manufactura del calçat, una demografia en augment constant que passarà dels 7.000 habitants a principis del segle XIX als més de 21.000 actuals, i un dinamisme econòmic i cultural que pot apreciar qualsevol dels nostres visitants. Aquesta és la Ciutadella que trobaran, a la vegada moderna i tradicional, actual i bimil·lenària.
>MAÓ:
A l’albada d’un nou mil·lenni, Maó s’estructura com a ciutat històrica. Per tres cops mil·lenària, si atenem les restes arqueològiques del seu subsòl, i amb categoria de municipi, atorgada per l’emperador romà Vespasià, dos mil anys enrere.
En aquella època, la zona sud del terme de Maó, com la resta del migjorn menorquí, era un territori molt poblat. Sota la ciutat actual es troben restes talaiòtiques, però, en general, tot l’entorn està sembrat de poblats prehistòrics: la impressionant magnitud del de Trepucó, les peculiaritats dels de Talatí o Torelló o les necròpolis de Biniparratx i des Caparrot de Forma, són exemples a la zona sud, mentre que al nord els vestigis més importants són els de la Torreta de Tramuntana.
Grecs i fenicis comerciaren al nostre port, i els cartaginesos buscaren l’habilitat dels foners menorquins per engrossir els seus exèrcits. De la mà dels romans arriba, primer, la civilització que l’Imperi Romà propagà per tot el Mediterrani, i, anys més tard, el cristianisme que tant havien perseguit, i que el propi imperi, amb la seva expansió, va difondre per tots els seus territoris. Els límits de la ciutat romana de Magona es fan més extensos a mesura que noves excavacions treuen a llum restes constructives cada cop més allunyades del nucli original. La importància de la seva necròpoli va quedar constatada ja en el segle XVIII, en realitzar-se les obres de l’església del Carme, i l’extensió de la romanització a la resta dels poblats té el seu testimoni en les nombroses troballes pel camp menorquí.
La conversió al cristianisme de la comunitat jueva de Maó, realitzada pel bisbe Sever a principis del segle V, degué ser decisiva, ja que en aquest terme es troben la major part de jaciments d’origen paleocristià datats entre els segles V i VI de la nostra era. Els mosaics de l’Illa del Rei i de Torelló són mostres prou eloqüents de la importància que assoleix la comunitat cristiana a la zona de llevant de l’illa, així com del seu poder econòmic, a jutjar per la magnitud i bellesa de les restes trobades.
Passen segles en què les notícies sobre Menorca són mínimes. Poca informació existeix de la presència dels vàndals a l’illa o de la pertinença al gran imperi Bizantí, i, a pesar que l’ocupació musulmana es va perllongar en el temps, són també escassos els vestigis d’aquella època, en especial a la zona de Maó. Els anys d’ocupació sarraïna són d’una relativa tranquil·litat i prosperitat, i la cultura i les arts tenen moments de gran esplendor; no obstant això, la ciutat de Maó, antany florent, ha quedat circumscrita a un petit castell defensiu sobre el port, segons s’explica a les cròniques cristianes posteriors a la conquesta, sense que es coneguin les raons d’aquest retrocés.
Podem considerar, per tant, que l’actual Maó s’inicia a partir d’aquell castell que Alfons III, després de la conquesta de l’illa als musulmans l’any 1287, mana fortificar de nou i dotar amb una església sota l’advocació de Santa Maria. Un nou règim polític i social organitza l’illa, la població es renova i es manté la capitalitat a Ciutadella i la divisió en quatre districtes; el de Maó abasta tota la zona de llevant. Els documents denominats Carta Puebla i Pariatge establien els privilegis dels menorquins i l’organització eclesiàstica de l’illa en set parròquies. Els segles posteriors a la conquesta foren temps difícils: economies precàries, sequeres i plagues, lluites internes entre les universitats, com s’anomenava a l’Administració local, i atacs de pirates que no deixaven espai a la tranquil·litat, ni a la ciutat ni al camp.
Malgrat tot, Maó creix per defora del petit recinte emmurallat i els nous carrers queden encerclats per un segon cinturó de muralles. La Universitat, situada aleshores al carrer Nou, regeix els destins del municipi; es disposa d’un hospital i se celebra mercat setmanal. També es té constància de dues festes molt arrelades: la de Sant Antoni, per commemorar la conquesta, i la de Sant Joan, que, segons els documents, l’any 1533 ja constituïa una tradició molt antiga a Maó. Aquesta celebració es mantindrà fins a la desaparició de les universitats en el segle XIX, i, quan es recuperi la tradicional colcada, l’any 1890, ho farà amb similar ritual però traslladada a la festivitat de la Mare de Déu de Gràcia.
L’atac que el pirata Barba-rossa infligí a Maó és un dels episodis més dramàtics de la història de la ciutat, i les dificultats per recuperar-se’n es veuen agreujades pel fet que tota l’illa passa per similar situació en poc temps. El castell de Sant Felip, construït a la boca del port de Maó, proporciona tranquil·litat als maonesos, però no pot aportar seguretat a la resta del contorn insular.
El segle XVII marcarà una fita en la recuperació i prosperitat econòmica de l’illa. El castell de Sant Felip representa nous ingressos i activació de la vida portuària. La ciutat de Maó creix extramurs, s’urbanitza el pla del Monestir, la zona de s’Arraval i les voreres dels camins des Castell i de Gràcia. La Universitat de Maó s’independitza de la de Ciutadella l’any 1641 i es concedeix el distintiu de maça de plata al seu macer.
El segle XVIII, amb les seves ocupacions estrangeres, resultarà pròsper sobretot per a la zona de Maó, que passa a ostentar la capitalitat de l’illa. Les inversions angleses en el castell de Sant Felip i el manteniment de les tropes activa l’economia. L’arribada d’estrangers, alguns de pas i altres per establir-s’hi, aviva el comerç i ens posa en contacte amb els corrents artístics i les avantguardes europees. A pesar que la documentació administrativa parla de penúries i dificultats, la veritat és que a Maó tots els edificis importants es basteixen de nou: les esglésies de Santa Maria i Sant Francesc es reconstrueixen, s’edifiquen de nova planta l’església i el convent del Carme, la de Sant Nicolau de Bari per a la colònia grega i una sinagoga, d’ubicació desconeguda, per a la comunitat jueva. L’Ajuntament es reforma, es construeix el Principal de Guàrdia i s’aixeca un nou hospital, en haver estat ocupat l’anterior pels anglesos. També s’edifica l’Hospital de la Marineria a l’Illa del Rei, l’Arsenal a l’Illa Pinto i una nova carretera uneix els dos extrems de l’illa; s’enjardina el port amb una albareda i s’inicien les obres per a un llatzeret. Apareixen les primeres cases senyorials i neix una nova classe social, la burgesia, que farà que les belles arts cobrin importància i que les inquietuds històriques i literàries facin sorgir una agrupació com la Societat Maonesa de Cultura.
També en aquest segle, i a l’empara de les dominacions francesa i anglesa, s’aixequen dos pobles de nova planta en els voltants de la ciutat de Maó. El de Sant Lluís, construït pels francesos en terrenys de la garriga de Binifadet, i el des Castell, edificat pels anglesos en substitució de l’arraval del castell de Sant Felip. Ambdós se segregaran com a municipis independents l’any 1904 i l’any 1872, respectivament, amb la qual cosa el terme de Maó va veure molt minvada la seva superfície i, sobretot, el seu litoral.
El segle XIX s’inicia amb el pas definitiu de l’illa a la Corona espanyola, si bé les esquadres angleses prest tornaran sovintejar el port maonès com aliats d’Espanya contra Bonaparte. Per a Maó això significarà nous eixamples per acollir els refugiats procedents de la península. S’urbanitzen els barris de Tanques del Carme, Dalt Vilanova i Cap de Creus, de manera planificada; normes sanitàries obliguen els ajuntaments a construir cementeris allunyats de les ciutats; es milloren les condicions dels hospitals i dels mercats, i l’afició pel teatre i la música, nascuda tímidament l’anterior centúria, arrelarà amb força i es construirà un teatre a l’estil dels italians, i les temporades d’òpera, per la seva qualitat i quantitat, creen una vertadera tradició a Maó, i és que la societat està canviant i es preocupa més per l’entorn, la salut o la cultura.
La crisi econòmica dels anys vint significarà una parada en aquest creixement i motivarà l’emigració, sobretot cap al nord d’Àfrica, afavorida per la facilitat que brindaven els vaixells francesos que recalaven al port de Maó en la travessia des de Marsella a Alger. La ciutat de Fort de l’eau, a la costa algeriana, va ser fundada bàsicament per aquells menorquins.
A meitat del XIX la economia es refà i neix una incipient indústria que activa novament la vida comercial, centrada com sempre al port de Maó. La ciutat roman estable i la nova etapa industrial afecta bàsicament la fesomia de la zona portuària. La majoria de fàbriques i magatzems se situen als molls de llevant i de ponent, al Cós Nou i a cala Figuera. La vida social s’activa; a les últimes dècades d’aquell segle els partits polítics mantenen una militància molt dinàmica, la vida municipal és molt participativa i les polèmiques sorgeixen per molts i diferents motius. Es creen nombroses societats recreatives i associacions culturals.
Una nova crisi econòmica, provocada per la pèrdua de les colònies, afecta l’economia illenca a finals del XIX, rematada per la primera guerra mundial, en tancar-se també els mercats europeus, i, per últim, per la gran crisi de la guerra civil. Durant aquesta primera meitat del segle XX, la ciutat s’expandeix sota las directrius dels arquitectes Femenías i Claret i es produeixen nous eixamples: cap a ponent, les zones de s’ Esplanada, J.M. Quadrado i J.A.Clavé; cap a llevant, els voltants del passeig marítim. A finals de la dècada dels cinquanta, la indústria es recupera i comença a introduir-se el turisme, que serà la gran revolució del segle passat.
L’arribada del turisme significarà la inversió de molts dels valors establerts fins aleshores. El cert retard en què es produeix a Menorca l’explosió turística fa que la urbanització del litoral, com a valor en alça, no causi gaire transtorns a la costa maonesa. Només tres urbanitzacions a la zona nord, de caire molt tradicional, i dos petits nuclis a la costa sud fan que el litoral maonès aparegui, quasi en la seva extensió, totalment verge. El Pla general d’ordenació urbana de Maó, aprovat a la dècada dels anys vuitanta, és altament proteccionista: només el 5,5 % del sòl és urbà; la resta, un 94,5 % és rústic i, d’aquest, el 42,2 % són àrees protegides. Podem considerar que Maó és un dels territoris on la pressió immobiliària és menor i, en aquests moments, les mesures preses per les administracions illenques s’encaminen cap aquesta línia.
La declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera, des de l’any 1993, ens fa conscients que el creixement sostingut és l’única alternativa amb futur.
Iniciar sessió
nou usuari
Mediterrània Networks, S.L. |
avis legal |
publicitat |
contacte |
info